Narcís Mir i Vilavella (1927–1992), conegut a Verges com a Siset Mir, va participar en la vida de la vila des de molts àmbits: la Processó, el treball de material, el cant, la cuina i les entitats locals. La seva aportació ajuda a entendre una tradició sostinguda també per persones que treballaven fora del centre de l’escenari.
Un home vinculat a la vida de Verges
Màriam Serrà explica que Siset havia estat pagès i que, per motius de salut, va deixar aquesta feina i va passar a fer de marxant. El llibre el presenta com una persona alegre i emprenedora, implicada en les activitats del poble. Hi recull també que va ser tinent d’alcalde el 1965 i membre de la Cambra Agrària, la Comissió de Regants i el Patronat de la Processó.
Recuperar, preparar i acompanyar la Processó
Segons Serrà, després de la guerra va animar la gent a recuperar vestits i estris que s’havien fet malbé o havien quedat guardats. És una aportació a la recuperació col·lectiva, no l’autoria individual de tota la represa ni una data exacta per a cadascuna de les reparacions.
La mateixa biografia l’identifica com a perxoner i li atribueix responsabilitats relacionades amb el material i el bon funcionament de la Dansa de la Mort. Aquesta funció no equival a haver estat un dels cinc dansaires. La fotografia conservada en aquest article, on ajuda a vestir el grup, mostra una altra dimensió d’aquesta feina de suport.
Serrà també el situa a la Coral Vergelitana. Cal distingir la participació coral, les tasques de material i els papers escènics: no atribuïm a l’Stabat una durada de quaranta-cinc anys que el passatge del llibre vincula a la cuina de la Sopa.
La Sopa i l’arrossada de Pasqua
La biografia de 1998 diu que Siset va ser l’encarregat de cuinar la Sopa de Verges durant quaranta-cinc anys. Descriu un coneixement transmès pel predecessor i una manera de treballar «a ull», sense convertir aquesta xifra retrospectiva en un calendari anual complet.
També recorda la seva participació en la Comissió de la Sopa, constituïda el 1981, i la preparació de l’arrossada del Dilluns de Pasqua. La Sopa i l’arrossada són dues celebracions diferents; no s’han de fondre en un únic àpat de Setmana Santa.
Un reconeixement pòstum
Serrà situa la seva mort el 1992 i explica que, la Setmana Santa següent, les manages i la Dansa li van oferir una salutació de record davant de casa seva. Segons el mateix llibre, l’Ajuntament el proclamà Fill Predilecte el 18 de desembre de 1994, a títol pòstum.
Les reparacions de 1976: una atribució pendent
La Crònica d’uns vestits atribueix a Ciso Mir les reparacions que van permetre tornar a utilitzar les cuirasses de cartró el 1976. Amb el corpus consultat encara no podem confirmar documentalment que aquest nom identifiqui Siset. Conservem l’atribució de la crònica i no la sumem com una intervenció segura a la seva biografia. La història completa es pot llegir a La renovació de les Manages de Verges, 1975–1977.
Fonts
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), p. 49. Llorenç Cansell i Jordi Roca, «Crònica d’uns vestits», País Petit, juliol de 2007, p. 33. Són relats retrospectius; no substitueixen els registres anuals ni l’acta municipal del reconeixement.
