Les sortides de la Dansa de la Mort no han estat totes del mateix tipus. Cal distingir les exhibicions fora de Verges, les representacions de caràcter litúrgic dins un temple i la divulgació mitjançant imatges. Màriam Serrà recull aquestes diferències a les pp. 122–124 del seu llibre de 1998.
Segons Serrà, el primer viatge a Madrid fou el 1955, a proposta de la delegació provincial d’Educación y Descanso, per participar en els actes de l’1 de maig. Les condicions incloïen viatge i estada, una remuneració per als adults i indumentària nova. L’autora relaciona aquella sortida amb la renovació dels vestits, els cascs i la bandera i amb la incorporació de les quatre entorxes.
Serrà explica que, quatre anys després, la Dansa tornà a Madrid per a una demostració a l’estadi Bernabéu. També recull l’oposició d’alguns vergelitans a aquests desplaçaments. Per tant, no convé presentar-los com una decisió unànime de tot el poble.
Després d’aquests viatges, el Patronat defensà que la Dansa havia de conservar el seu context local. Serrà esmenta la negativa al Concurso Nacional de Coros y Danzas de Girona de 1967 i al XI Festival Internacional de Teatre de Sitges, sense datar aquest darrer en el passatge. En canvi, s’enviaren diapositives al simposi de Nájera dels dies 5, 6 i 7 de juliol de 1971: això fou divulgació documental, no una actuació dels dansaires.
El 1992, segons Serrà, hi hagué dues sortides de caràcter litúrgic. A San Jerónimo del Real de Madrid, la Dansa participà en una mostra de drames litúrgics de Quaresma que incloïa la Reverència. Aquell mateix estiu, a la catedral de Girona, escenificà la reconstrucció del drama litúrgic del Dimecres de Cendra amb motiu del VII Col·loqui Internacional sobre Teatre Medieval.
Serrà atribueix al director de la Processó la frase «La Dansa de la Mort no fa bolos», pronunciada al programa Som i serem de TV3 dedicat a Verges, emès el 7 de desembre de 1995. La cita expressa una defensa del sentit comunitari de la Dansa; no es pot llegir com si negués els desplaçaments que el mateix llibre documenta.
Aquesta és una història de casos recollits per Serrà, no un inventari exhaustiu de totes les sortides fins avui ni una declaració sobre cada petició posterior. Per entendre la Dansa en el seu context, el punt de referència continua sent la nit de Dijous Sant a Verges. Vegeu també: nit del Dijous Sant.
Fonts i versions
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), pp. 122–124. La cita de TV3 s’ha consultat a través del llibre; no s’ha verificat separadament l’enregistrament.