Carles Perpinyà i Sais (1917–1989, segons Màriam Serrà)
Carles Perpinyà, germà de Maria Perpinyà, va tenir un paper central en la reorganització teatral de la Processó durant els anys cinquanta. Segons Màriam Serrà, va ser nomenat director el 1950 i el Patronat va aprovar el 1955 la concentració de les escenes a la Plaça. El procés de reorganització també incorporà un sistema d’entrada de pagament per a la representació, destinat a contribuir a les despeses; no se’n fixa aquí l’any exacte d’implantació.
La reorganització va anar acompanyada d’una renovació dels textos. Maria Perpinyà hi va aportar la seva feina literària, amb adaptacions i passatges nous que es van incorporar a la representació.
La transformació dels anys cinquanta
La relació de Carles Perpinyà amb el teatre venia de l’Orfeó Vergelità. L’estudi de Jordi Roca a La processó de Verges. Text de l’obra descriu aquest entorn musical i teatral com un antecedent de la seva dedicació a la Processó. La seva feina va unir l’experiència de dirigir actors amb les necessitats d’una celebració representada pels mateixos veïns.
Cal distingir les etapes de la reorganització. Màriam Serrà situa el seu nomenament com a director el 1950 i l’aprovació de la nova distribució escènica pel Patronat el 1955. El canvi es va preparar al llarg d’aquells anys; no convé explicar-lo com una decisió única presa i completada en un sol moment.
La concentració d’escenes a la Plaça va donar continuïtat teatral a la primera part de la Processó. El recorregut pels carrers va continuar com a segona part. La venda d’entrades per a la representació a la Plaça, mentre el tram dels carrers es mantenia d’accés lliure, ajudava a sostenir-ne les despeses.
Això no significa que Carles inventés qualsevol representació anterior a la Plaça. Roca documenta un cadafal per a Pilat en aquest espai des de 1920. L’abast de la reforma dels anys cinquanta va ser reunir i reorganitzar escenes abans repartides per diferents indrets de la vila.
Dirigir una representació feta pel poble
Els records dels participants permeten veure què volia dir aquesta feina de direcció. Mercè Roviras Bofill recorda indicacions sobre la respiració, la intensitat de la veu, el moviment i l’expressió dels personatges. Maria Ruart Ribas explica la seva exigència i la manera d’implicar persones en la representació. Són testimonis personals sobre la pràctica teatral, no un registre complet dels assajos de cada any.
El treball amb Maria Perpinyà completava aquesta transformació: Carles intervenia en l’organització escènica i Maria en els textos. La seva col·laboració permet entendre que renovar la Processó comportava treballar alhora sobre el que es deia, la manera de dir-ho i el lloc on es representava.
La representació a la Plaça conserva la importància d’aquella reorganització, tot i les aportacions i els canvis posteriors. La continuïtat de la Processó inclou aquesta capacitat de transmetre una forma i tornar-la a treballar amb cada generació.
Fonts de l’ampliació
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (El Mèdol, 1998), p. 46–47. Jordi Roca, estudi introductori de La processó de Verges. Text de l’obra (Diputació de Girona, 2011), p. 8 i 10–13. Entrevistes de Mercè Roviras Bofill i Maria Ruart Ribas dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca.
Segons Màriam Serrà (p. 46), l’any 1978 el Patronat, en reconeixement al seu treball i dedicació, el nomenà membre d’honor.
Va morir durant la Setmana Santa de 1989. Segons Màriam Serrà (p. 47), les Manages varen fer aquell any un minut de silenci en memòria seva.
Nota sobre les dates biogràfiques. Serrà (p. 46) publica 1917–1989; la versió anterior d’aquest article donava 1918 com a any de naixement. S’adopta 1917 amb atribució a l’autora, pendent d’un document nominal que resolgui la discrepància. Pel que fa a la mort, el text anterior donava el dimarts Sant, 21 de març de 1989, mentre que Serrà (p. 47) la situa el Dimecres Sant. Sense un document primari que permeti decidir entre aquestes dades, es manté al relat la referència general a la Setmana Santa de 1989.
