La Crucifixió és el moment més colpidor de la nit de Dijous Sant a Verges. Després del llarg calvari pels carrers, la comitiva arriba a la Placeta, al costat de l’església, per viure el desenllaç de la Passió.
La Crucifixió vivent de 1980
La forma vivent de la Crucifixió d’aquesta nova etapa es va representar el 1980, amb Jordi Roca i Rovira a la direcció i Aureli Serra en el paper de Jesús. La crònica de Los Sitios del 6 d’abril de 1980 confirma que l’escena s’havia representat aquella matinada de Divendres Sant. El llibre La Processó de Verges. Text de l’obra (2011) també data la remodelació del quadre el 1980. Per això adoptem aquesta data, encara que Serrà i el record posterior d’Aureli situïn el canvi el 1981.
Això no significa que fos la primera Crucifixió de tota la història de Verges. A l’estudi introductori de 2011, Roca explica que havia trobat referències a una escena antiga que s’havia perdut i que ja no tenia una descripció prou precisa. Per preparar el nou quadre, es van buscar referències sobre aquella antiga representació i es va recórrer també a la memòria dels actors més veterans, que encara conservaven alguns versos.
D’aquesta transmissió oral es recuperaren diversos versos, entre els quals els del Penediment del Soldat, que s’incorporaren al desenllaç. La renovació combinava, doncs, recerca, transmissió oral i una nova proposta escènica. Aquesta història forma part del procés de versions i autories dels textos de la Processó.
Aureli Serra i la creu de Can Carolà
En la seva entrevista dins del projecte Memòria Viva La Processó, Aureli Serra recorda que havia defensat una Crucifixió en viu abans del canvi de direcció. Segons el seu relat, la proposta havia suscitat dubtes i, quan Jordi Roca assumí la direcció, l’hi tornà a plantejar. Aquest testimoni explica com Aureli visqué el procés; no permet atribuir-li en exclusiva la iniciativa ni reconstruir les decisions del Patronat sense altres documents.
Aureli explica també que Jordi Roca encarregà la creu a Can Carolà, la fusteria del poble. Conservem aquesta dada com un record atribuït. El nom del taller no identifica, per si sol, la persona que la va construir.
L’escenificació a la Placeta
Per descriure els textos i l’ordre del desenllaç, prenem com a referència l’edició de 2011. Aquesta versió documenta una etapa de la representació i no s’ha de confondre automàticament amb el guió de cada edició posterior.
Mentre les manages prenen posicions a tot volt de l’escena, els Jueus envolten Jesús. Aquí no hi ha distractius: l’atenció es concentra en la creu que s’alça al peu del forat preparat. Seguint el guió, són els mateixos Jueus qui determinen amb prestesa l’execució:
«En ell alçarem la creu, procurant ser ben curosos i entre dos facinerosos clavarem el nostre Déu!»
És important notar que, tot i la menció als «dos facinerosos», a la Placeta de Verges la força visual recau en la creu central de Jesús, que s’alça solitària en aquest racó recollit.
El text del desenllaç i el comiat de Maria
El guió publicat el 2011 desplega el quadre en sis escenes: la Crucifixió, l’Alçament de la creu, la Jugada de la túnica, el Comiat de Maria, el Parlament dels soldats i el Davallament. El trompeter llegeix la sentència i el penediment d’un saió introdueix un canvi de to després de les burles.
En el Comiat de Maria, la Mare de Déu s’acosta a la creu acompanyada de Maria Jacobé i Maria Salomé. El seu lament dona veu al dolor i a l’esperança de la resurrecció. Després s’interpreta l’Stabat Mater. Roca atribueix aquest lament a Maria Perpinyà en l’estudi introductori.
La seqüència continua amb el diàleg entre el capità i el centurió, abans que la creu quedi sola i comenci el Davallament. Aquesta és la successió fixada en el text de 2011; les paraules i les accions d’una edició no s’han de projectar sense comprovació sobre totes les altres.
El Davallament de la Creu
Un cop Jesús és mort, l’escena queda buida de Jueus i l’atmosfera canvia. Apareixen Nicodem, Josep d’Arimatea, Sant Joan i la Mare de Déu amb els estris per al Davallament (escala, llençol, martell i tenalles).
Amb una cura extrema, baixen el cos i el dipositen a la falda de la seva mare, que el cobreix amb el seu mantell. És el moment de la Pietat, d’una bellesa plàstica que recorda que, a Verges, la tragèdia s’explica amb el cor a la mà.
La memòria oral aporta també el coneixement pràctic d’aquesta escena. Pere Fuster recorda que Aureli confiava en ell i en Martí per baixar-lo de la creu. Segons el seu testimoni, calia fer descendir el cos al mateix ritme pels dos costats. El record mostra la confiança i la coordinació necessàries en aquell Davallament, sense convertir-lo en una descripció del procediment actual ni identificar Martí més enllà del que permet l’entrevista.
El final a Verges: L’adoració de la Dansa de la Mort
En el text de 2011, el quadre acaba amb la figura de la Pietat i l’acatament de la Dansa de la Mort. El llibre interpreta aquest gest dins del sentit cristià de la redempció i el triomf sobre la mort. Aquest final escènic a la Placeta es distingeix de la Rendició de la Mort a l’interior de l’església.
Fonts i testimonis
La Processó de Verges. Text de l’obra (2011): estudi introductori de Jordi Roca, pp. 12–13 i 19; nota prèvia al text sobre la remodelació de 1980; quadre «La Crucifixió i el Davallament», pp. 133–141.
Premsa contemporània: «Verges representó la Pasión y Muerte de Cristo», Los Sitios, 6 d’abril de 1980, p. 7. Contrast de la datació: Màriam Serrà, Verges i la Processó que no es veu (1998), p. 104.
Entrevistes d’Aureli Serra i Pere Fuster dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca. Els records sobre la proposta, l’encàrrec de la creu i la tècnica del Davallament es mantenen atribuïts als seus testimonis.
