Lluís Llach i Grande va néixer a Girona el 7 de maig de 1948 i va créixer a Verges. La seva relació amb la Processó de Verges va començar molt abans de la direcció artística: Màriam Serrà explica que havia fet de manaja i de jueu, i que després trobà el seu lloc al cor de l’Stabat Mater, com un cantaire més.
Aquest vincle permet entendre dues aportacions diferents: el concert que ajudà a finançar els nous equips de les manages el 1976 i la renovació escènica i textual de l’etapa de direcció de 2009–2011. Entre totes dues hi ha una mateixa relació amb el poble i amb una celebració feta pels seus veïns.
El concert de 1976 i els nous equips de les manages
Segons Llorenç Cansell i Jordi Roca a la Crònica d’uns vestits, publicada el 2007, el deteriorament de l’equipament de cartró i la manca de recursos van portar el Patronat a demanar ajuda a Llach. El cantautor acceptà fer un recital, però l’autorització governativa no arribà fins a la nit anterior al concert, celebrat el 17 de juny de 1976.
Els autors expliquen que la recaptació neta, d’unes 450.000 pessetes, cobrí una bona part del pressupost dels equips nous. L’encàrrec a Carmaniu es formalitzà el setembre de 1976 i les manages estrenaren els equips el Dijous Sant de 1977. Són dades de la crònica retrospectiva, no d’uns comptes originals consultats. El procés complet s’explica a l’article sobre la renovació de les manages entre 1975 i 1977.
De la preparació a la direcció: 2008–2011
El llibre La Processó de Verges. Text de l’obra situa les modificacions textuals i escèniques de Llach entre 2008 i 2011. Aquesta datació del treball no s’ha de confondre amb l’inici públic de la seva direcció, el 2009.
La notícia de 3Cat del 8 d’abril de 2009 anunciava un projecte de tres anys, amb professionals i canvis progressius en escenografia, vestuari i il·luminació. L’Associació també identifica 2009 com una etapa de renovació de la representació a la Plaça.
La renovació, per tant, no es pot reduir a un únic canvi fet en una sola nit. Hi havia preparació, decisions artístiques i una aplicació gradual. Tampoc implica que la Dansa de la Mort hagués arribat intacta des de l’edat mitjana: conservar-ne el caràcter tradicional no equival a demostrar una continuïtat sense modificacions.
La intervenció en els textos
L’estudi introductori de Jordi Roca atribueix a Llach la modernització del Penediment del Soldat i la nova versificació de les Filles de Jerusalem. A la p. 25, explica també el criteri de revisar expressions que es consideraven sexistes o inadequades per al públic contemporani i mostra canvis en la Samaritana i en el parlament del centurió sobre la guerra.
Aquesta intervenció no converteix Llach en autor de tot el text de la Processó. Actua sobre un conjunt amb materials antics, adaptacions dels Perpinyà, versos transmesos oralment i altres revisions. L’edició de 2011 fou preparada per Jordi Roca, Lluís Llach, Dani Vivern i Lluís Muntada. La relació entre aquests estrats s’explica a versions i autories dels textos.
Una renovació viscuda pels participants
Les entrevistes del projecte Memòria Viva La Processó aporten la mirada de qui hagué d’incorporar els canvis als assajos i a la feina de cada any. Pere Maspoch recorda l’etapa de Llach com un impuls a la planificació, la coordinació material i el control dels canvis entre actes. Aquesta manera de treballar més planificada i coordinada no significava substituir la participació popular.
Pere Fuster recorda les novetats de música i llum i explica que Llach li proposà, com a Caifàs, avançar al davant del seguici. Josep Maria Llach i Grande descriu també una redistribució dels Jueus i dels grups. Són records atribuïts que complementen la documentació general de la reforma, sense fixar per si sols la data de cada ajust.
No tots els canvis d’organització o de material descrits a les entrevistes es poden adjudicar automàticament a Llach. La coordinació, els protocols i el manteniment tenen històries pròpies i responsabilitats compartides. La direcció artística ajuda a orientar el conjunt, però la representació es fa possible amb el treball de molts participants.
La continuïtat després de 2011
La notícia d’ACN publicada el 6 d’abril de 2012 confirma el primer any sense Llach com a director i la continuïtat de l’ambientació, la il·luminació i el vestuari amb l’equip successor.
Aquesta dada documenta la continuïtat immediata de la renovació, no la permanència de tots els recursos fins avui. Per explicar edicions posteriors cal contrastar-ne els guions, els equips i les decisions corresponents.
Fonts i testimonis
Màriam Serrà, Verges i la Processó que no es veu (1998), pp. 50–51: participació de Llach i vincle amb el poble. Biografia oficial de Lluís Llach: naixement i infància.
Llorenç Cansell i Jordi Roca, «Crònica d’uns vestits», País Petit, juliol de 2007, p. 33.
La Processó de Verges. Text de l’obra (2011): nota prèvia al text; estudi introductori, pp. 13 i 25; crèdits de l’edició.
Anunci del projecte, 3Cat, 8 d’abril de 2009; balanç posterior, ACN/3Cat, 6 d’abril de 2012. Representació a plaça, Associació La Processó de Verges.
Entrevistes de Pere Maspoch, Pere Fuster i Josep Maria Llach i Grande dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca. Les observacions concretes d’organització i redistribució escènica es mantenen atribuïdes als testimonis.
