Qui va escriure el text de la Processó de Verges? La pregunta no es pot resoldre amb un sol nom. Les paraules que els actors han après i han dit al llarg del temps procedeixen d’una tradició teatral antiga, d’adaptacions literàries, de fragments seleccionats d’altres obres i d’aportacions successives. La memòria dels participants també ha tingut un paper en la seva conservació.
L’edició de La processó de Verges. Text de l’obra, publicada per la Diputació de Girona l’abril de 2011, permet entrar en aquesta història. L’estudi introductori de Jordi Roca explica l’origen i la transformació de diversos passatges. El llibre ofereix una versió situada en el seu moment: és una font per estudiar la Processó, però no permet assegurar, sense contrastar el guió vigent, que tots els versos i totes les indicacions continuïn igual avui.
Una tradició textual anterior a les reformes del segle XX
Una part important del text prové de la tradició de la Passió vinculada a fra Antoni de Sant Jeroni i a dues obres seves, Representació de la Sagrada Passió i La gran tragèdia de la Passió i Mort de Jesucrist. Roca hi ressegueix passatges que es van conservar, transformar o combinar en la representació de Verges.
Aquest punt de partida ajuda a evitar una confusió: el text antic no era una obra en castellà que Maria Perpinyà hagués traduït sencera al català. Roca descriu una llengua catalana arcaica amb formes i construccions influïdes pel castellà. La renovació posterior treballava sobre aquesta tradició i sobre les necessitats de l’escena.
La representació local tampoc no va ser una reproducció invariable d’un llibre. La selecció d’escenes, les omissions i els passatges d’origen incert formen part de la seva història. Per atribuir un fragment cal comparar textos i documentar el camí que l’ha portat fins a la Processó.
Maria Perpinyà: adaptació i creació literària
La feina de Maria Perpinyà i Sais s’inscriu en la renovació dels anys cinquanta. La seva intervenció combinava la revisió del llenguatge amb decisions literàries i dramàtiques. Va adaptar versos antics, unir accions, triar fragments i escriure passatges que responien a les necessitats de la representació.
L’estudi de Roca mostra intervencions en escenes com el Ram, el Sanedrí i l’Hort. També li atribueix el lament de la Mare de Déu al final de la representació. La comparació entre versions fa visible la seva atenció al sentit, al metre i a la rima: els versos havien de funcionar com a literatura i com a paraula dita davant del públic.
A Pilat, Maria va seleccionar i adaptar fragments de Damas Calvet. Aquest cas permet distingir tres feines diferents: escriure, adaptar i incorporar una obra aliena. Dir que tot el text és seu amagaria aquesta pluralitat; reduir la seva aportació a una correcció lingüística també en donaria una imatge incompleta.
Carles Perpinyà i la relació entre el text i l’escena
La intervenció de Maria es va desenvolupar al costat de la feina de Carles Perpinyà. La reorganització que va reunir escenes a la Plaça canviava la manera d’articular l’acció. El text havia de respondre a un espai i a una continuïtat teatral diferents dels de les representacions repartides per la vila.
Màriam Serrà situa el nomenament de Carles com a director el 1950 i l’aprovació de la reorganització pel Patronat el 1955. L’edició de 2011 emmarca les adaptacions dels germans Perpinyà entre 1950 i 1955. Les dates descriuen un procés de treball, no una substitució completa del text en un únic any.
Els documents de les entrevistes també recorden aquesta relació entre paraula i interpretació. Mercè Rovira i Bofill evoca indicacions sobre la respiració, la intensitat de la veu i el gest. Josep Maria Llach i Grande diferencia la contribució escènica de Carles i la poètica de Maria. Aquests records expliquen com els participants van viure la renovació; no substitueixen la comparació escrita que permet atribuir cada vers.
Jordi Roca i la recuperació de la Crucifixió
La transmissió oral va ser especialment important en la recuperació de passatges de la Crucifixió. Roca explica que va consultar Carles i actors que conservaven versos en la memòria per reconstruir una part del material. La recuperació combinava, doncs, recerca documental i records de persones que havien participat en la representació.
La nota de l’edició de 2011 situa la remodelació de la Crucifixió el 1980. Aquesta datació coincideix amb les cròniques de la premsa gironina d’aquell abril conservades al dossier documental del projecte. El llibre de Serrà ofereix una altra data, 1981; per parlar d’aquesta renovació, el contrast amb la premsa contemporània dona suport a 1980.
No va ser, però, la primera Crucifixió de tota la història de Verges. L’estudi de Roca recull testimonis anteriors sobre la seva desaparició del repertori. Cal parlar d’una recuperació i remodelació, i distingir-la de les formes més antigues de l’escena.
Lluís Llach i la revisió recollida el 2011
La renovació artística dirigida per Lluís Llach entre 2009 i 2011 també va comportar una intervenció en els textos. La nota de l’edició situa les seves modificacions entre 2008 i 2011: els anys de preparació textual i els de direcció pública no són exactament la mateixa referència.
L’estudi mostra canvis en passatges de la Samaritana, el Penediment del Soldat i les Filles de Jerusalem. Entre els criteris de revisió hi havia fer comprensible la llengua, treballar el ritme dels versos i donar expressió als personatges mantenint la relació amb la tradició rebuda.
El llibre també reconeix una feina col·lectiva. Lluís Muntada hi va intervenir en la coordinació; Dani Vivern, en la revisió lingüística; Maria Roca i Llauró, en la recerca de la filiació dels versos; i Jordi Roca hi aportava el coneixement de la història de la Processó. Explicar aquesta edició només a través del director deixaria fora aportacions necessàries per entendre com es va preparar.
Aprendre de memòria també és transmetre
La Processó es transmet amb llibres i guions, però també amb assajos, escolta i repetició. El text après passa a formar part de la veu i del moviment dels actors. En aquest recorregut poden persistir versos que ja no es troben fàcilment en una còpia escrita, com mostra el relat de Roca sobre la Crucifixió.
La memòria oral és una font valuosa per explicar aquesta experiència. Cal escoltar-la amb la seva atribució i el seu context: qui ho recorda, de quin període parla i si descriu una vivència pròpia o una història rebuda. Dos records semblants no resolen per si sols una autoria o una data.
Llegir el llibre de 2011 al costat de Verges i la processó que no es veu, publicat el 1998 a partir del treball de Serrà, permet observar versions i moments diferents. Una descripció escènica d’una època no s’ha de traslladar automàticament a totes les edicions de la Processó.
La història dels textos és, així, una part de la història de les persones que han fet possible la representació a la Plaça i la Processó pels carrers: autors, adaptadors, directors, actors i persones que n’han conservat la memòria.
Fonts
La processó de Verges. Text de l’obra (Diputació de Girona, col·lecció Josep Pla, 2011): estudi introductori de Jordi Roca, p. 8–31; nota sobre les adaptacions; crèdits de l’edició. Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (El Mèdol, 1998), p. 46–47. Documents de les entrevistes de Mercè Rovira i Bofill, Maria Ruart i Ribas i Josep Maria Llach i Grande, conservats al fons de memòria oral del projecte. Cròniques de Los Sitios del 3 i 6 d’abril de 1980, recollides al dossier documental.
