Qui va escriure el text de la Processó de Verges? La pregunta no es pot resoldre amb un sol nom. Les paraules que els actors han après i han dit al llarg del temps procedeixen d’una tradició teatral antiga, d’adaptacions literàries, de fragments seleccionats d’altres obres i d’aportacions successives. La memòria dels participants també ha tingut un paper en la seva conservació.
L’edició de La processó de Verges. Text de l’obra, publicada per la Diputació de Girona l’abril de 2011, permet entrar en aquesta història. L’estudi introductori de Jordi Roca explica l’origen i la transformació de diversos passatges. El llibre ofereix una versió situada en el seu moment: és una font per estudiar la Processó, però no permet assegurar, sense contrastar el guió vigent, que tots els versos i totes les indicacions continuïn igual avui.
Una tradició textual anterior a les reformes del segle XX
Una part important del text prové de la tradició de la Passió vinculada a dos textos atribuïts a fra Antoni de Sant Jeroni, Representació de la Sagrada Passió i La gran tragèdia de la Passió i Mort de Jesucrist. Roca hi ressegueix passatges que es van conservar, transformar o combinar en la representació de Verges.
Aquest punt de partida ajuda a evitar una confusió: el text antic no era una obra en castellà que Maria Perpinyà hagués traduït sencera al català. Roca descriu una llengua catalana arcaica amb formes i construccions influïdes pel castellà. La renovació posterior treballava sobre aquesta tradició i sobre les necessitats de l’escena.
La representació local tampoc no va ser una reproducció invariable d’un llibre. La selecció d’escenes, les omissions i els passatges d’origen incert formen part de la seva història. Per atribuir un fragment cal comparar textos i documentar el camí que l’ha portat fins a la Processó.
Maria Perpinyà: adaptació i creació literària
La feina de Maria Perpinyà i Sais s’inscriu en la renovació dels anys cinquanta. La seva intervenció combinava la revisió del llenguatge amb decisions literàries i dramàtiques. Va adaptar versos antics, unir accions, triar fragments i escriure passatges que responien a les necessitats de la representació.
La comparació de les versions permet identificar intervencions de Maria en diversos passatges, tant en l’adaptació de materials anteriors com en aportacions de creació pròpia. També li atribueix el lament de la Mare de Déu al final de la representació. La comparació entre versions fa visible la seva atenció al sentit, al metre i a la rima: els versos havien de funcionar com a literatura i com a paraula dita davant del públic.
A Pilat, Maria va seleccionar i adaptar fragments de Damas Calvet. Aquest cas permet distingir tres feines diferents: escriure, adaptar i incorporar una obra aliena. Dir que tot el text és seu amagaria aquesta pluralitat; reduir la seva aportació a una correcció lingüística també en donaria una imatge incompleta.
Carles Perpinyà i la relació entre el text i l’escena
La intervenció de Maria es va desenvolupar al costat de la feina de Carles Perpinyà. La reorganització que va reunir escenes a la Plaça canviava la manera d’articular l’acció. El text havia de respondre a un espai i a una continuïtat teatral diferents dels de les representacions repartides per la vila.
Màriam Serrà situa el nomenament de Carles com a director el 1950 i l’aprovació de la reorganització pel Patronat el 1955. L’edició de 2011 emmarca les adaptacions dels germans Perpinyà entre 1950 i 1955. Les dates descriuen un procés de treball, no una substitució completa del text en un únic any.
Els documents de les entrevistes també recorden aquesta relació entre paraula i interpretació. Mercè Roviras Bofill evoca indicacions sobre la respiració, la intensitat de la veu i el gest. Josep Maria Llach i Grande diferencia la contribució escènica de Carles i la poètica de Maria. Aquests records expliquen com els participants van viure la renovació; no substitueixen la comparació escrita que permet atribuir cada vers.
Jordi Roca i la recuperació de la Crucifixió
La transmissió oral va ser especialment important en la recuperació de passatges de la Crucifixió. Roca explica que va recórrer també a la memòria d’antics participants per recuperar versos que s’havien conservat oralment. La recuperació combinava, doncs, recerca documental i records de persones que havien participat en la representació.
La nota de l’edició de 2011 situa la remodelació de la Crucifixió el 1980. Aquesta datació coincideix amb les cròniques de la premsa gironina d’aquell abril conservades al dossier documental del projecte. El llibre de Serrà ofereix una altra data, 1981; per parlar d’aquesta renovació, el contrast amb la premsa contemporània dona suport a 1980.
No va ser, però, la primera Crucifixió de tota la història de Verges. L’estudi de Roca recull testimonis anteriors sobre la seva desaparició del repertori. Cal parlar d’una recuperació i remodelació, i distingir-la de les formes més antigues de l’escena.
Lluís Llach i la revisió recollida el 2011
La renovació artística dirigida per Lluís Llach entre 2009 i 2011 també va comportar una intervenció en els textos. La nota de l’edició situa les seves modificacions entre 2008 i 2011: els anys de preparació textual i els de direcció pública no són exactament la mateixa referència.
L’estudi documenta canvis de llenguatge al text de la Samaritana (p. 25) i revisions del Penediment del Soldat i de les Filles de Jerusalem (p. 13). Entre els criteris de revisió hi havia fer comprensible la llengua, treballar el ritme dels versos i donar expressió als personatges mantenint la relació amb la tradició rebuda.
L’edició de 2011 va ser preparada per Jordi Roca, Lluís Llach, Dani Vivern i Lluís Muntada. L’estudi també remet al treball de Maria Roca i Llauró sobre la filiació dels versos, que no hem consultat separadament. Això mostra que la fixació del text publicat va ser també una feina col·lectiva de recerca, revisió i edició.
Aprendre de memòria també és transmetre
La Processó es transmet amb llibres i guions, però també amb assajos, escolta i repetició. El text après passa a formar part de la veu i del moviment dels actors. En aquest recorregut poden persistir versos que ja no es troben fàcilment en una còpia escrita, com mostra el relat de Roca sobre la Crucifixió.
La memòria oral és una font valuosa per explicar aquesta experiència. Cal escoltar-la amb la seva atribució i el seu context: qui ho recorda, de quin període parla i si descriu una vivència pròpia o una història rebuda. Dos records semblants no resolen per si sols una autoria o una data.
Llegir el llibre de 2011 al costat de Verges i la processó que no es veu, publicat el 1998 a partir del treball de Serrà, permet observar versions i moments diferents. Una descripció escènica d’una època no s’ha de traslladar automàticament a totes les edicions de la Processó.
La història dels textos és, així, una part de la història de les persones que han fet possible la representació a la Plaça i la Processó pels carrers: autors, adaptadors, directors, actors i persones que n’han conservat la memòria.
Fonts
La processó de Verges. Text de l’obra (Diputació de Girona, col·lecció Josep Pla, 2011): estudi introductori de Jordi Roca, p. 8–31; nota sobre les adaptacions; crèdits de l’edició. Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (El Mèdol, 1998), p. 46–47. Entrevistes de Mercè Roviras Bofill, Maria Ruart Ribas i Josep Maria Llach i Grande dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca. Cròniques de Los Sitios del 3 i 6 d’abril de 1980, recollides al dossier documental.