La Segona Caiguda, associada a la plaça de l’Onze de Setembre, és un dels moments de més moviment col·lectiu de la Processó de Verges. L’hostilitat dels Jueus, la presència de les manages, les Filles de Jerusalem i el Cireneu construeixen un quadre que necessita tant text com coordinació.
El moviment i la paraula en el guió de 2011
L’edició de 2011 obre aquest episodi amb les Filles de Jerusalem. Quan Jesús cau, els Jueus formen una rotllana de salts i improperis entorn de la creu, mentre les manages en fan una altra a l’exterior, amb trompetes i tabals. El text situa els sons, les entrades i els versos dins d’una seqüència compartida.
La duresa del parlament dels saions reforça aquesta imatge d’hostilitat. Les Filles de Jerusalem introdueixen el plor i una resposta de Jesús, de manera que el quadre no és només una acció física o una escena sense diàleg.
El Cireneu i el pes de la creu
En la segona escena d’aquest episodi, publicada a les p. 126–127, un saió busca Simó Cireneu perquè ajudi a portar la creu. Els saions ofereixen una paga al Cireneu i expressen la preocupació que Jesús no arribi viu al Calvari. El Cireneu accepta també perquè li fa pena el condemnat: l’interès dels perseguidors i la compassió de qui ajuda no són el mateix motiu.
Aquest és el lloc del Cireneu en el guió de 2011. Serrà el descrivia a la Tercera Caiguda en la representació de 1996. La diferència documenta una evolució; no s’ha de corregir un llibre antic com si hagués observat la mateixa versió posterior.
Una idea escènica necessita una manera de fer-la
Josep Maria Llach i Grande recorda que, quan es va preparar la Segona Caiguda, la idea inicial no havia resolt prou el funcionament pràctic. Explica que diversos participants van treballar amb la direcció, van fer retocs i van arribar a un acord.
Segons el seu testimoni, el resultat va quedar en un protocol escrit, va funcionar bé i es va utilitzar durant molts anys. Aquesta memòria explica com el coneixement compartit podia arribar a fixar-se per escrit. El document encara no s’ha localitzat en el material consultat: no en reproduïm clàusules ni atribuïm la redacció a Lluís Llach.
Josep Maria parla d’un acord a tres bandes, però el fragment no identifica de manera inequívoca totes tres. Per això no les enumerem com si tinguéssim l’acta de la reunió.
Una escena que ha canviat
Serrà descriu la Segona Caiguda de 1996 sense el diàleg que després recull el text de 2011. L’epíleg d’aquesta edició explica la voluntat d’allargar l’escena incorporant-hi paraula. Guió publicat, descripció d’una edició i memòria dels participants són fonts complementàries, amb dates i límits diferents.
El recorregut continua amb la Tercera Caiguda. Per entendre el treball dels personatges, consulta els Jueus i Jesús.
Fonts
La Processó de Verges (2011), p. 123–127 i epíleg, p. 144. Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), descripció de 1996. Entrevista de Josep Maria Llach i Grande dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzada en el marc d’aquesta recerca.
