El Tabal marca el ritme de la Dansa de la Mort de Verges. El nom local identifica tant l’instrument com el personatge que el toca. Situat darrere del Rellotge, acompanya els cinc esquelets dansaires i participa en la coordinació del grup amb la Dalla.
El toc que sosté els salts
La repetició del toc dona als dansaires una referència comuna per a l’impuls, els girs i el repòs. Serrà analitza aquesta relació entre els temps del tabal i els diferents moviments del salt. El so es pot percebre com un batec, però aquesta imatge és una comparació expressiva, no l’explicació documental del seu origen.
Aturar-se i reprendre el moviment
En la descripció de 1996, quan la Dalla s’atura per adaptar-se a l’avanç de la Processó, el Tabal fa tocs seguits que disminueixen d’intensitat per indicar l’aturada als altres dansaires. Quan el seguici torna a avançar, repeteix els senyals per anunciar la represa. És una coordinació del quadre de la Dansa amb el conjunt de la Processó.
La túnica i el casc
El Tabal vesteix una túnica, en lloc del mallot dels saltadors, i porta un casc en forma de calavera. La diferència de vestuari correspon també a una funció diferent: camina i toca mentre els altres ballen. La visibilitat limitada pel casc fa necessària l’atenció als moviments del grup.
Aprendre i transmetre la funció
Serrà documenta la participació del Tabal en els assajos, les indicacions als petits i la preparació del relleu. El toc, l’observació i l’experiència formen part d’un mateix aprenentatge. El pas per diferents papers que recull el llibre descriu possibilitats d’aquella etapa, no una successió obligatòria per a tothom.
Les Entorxes acompanyen el Tabal i aporten llum al quadre.
Fonts i context
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), pp. 128–129; 132–134; descripció de la Processó observada el 1996.
