Després de l’alegria col·lectiva del Ram, la representació de la Plaça dona protagonisme a una conversa: la trobada de Jesús amb la Samaritana al pou de Jacob. L’aigua, el càntir i la paraula construeixen un quadre que contrasta amb les escenes de multitud.
El diàleg al pou de Jacob
Jesús, cansat del camí, s’atura a reposar. La dona arriba a buscar aigua i la trobada es converteix en un diàleg sobre la set, la vida i el reconeixement de Jesús. El pou és el centre visual de l’escena, però el sentit dramàtic depèn sobretot dels versos i de la relació entre els intèrprets.
La promesa de l’aigua viva trasllada una necessitat quotidiana a un significat espiritual. El personatge de la Samaritana passa de la sorpresa inicial a escoltar i reconèixer aquell que li parla. La seva intervenció introdueix una pausa de conversa abans dels episodis del Sant Sopar, la venda i la detenció.
Les dones que han interpretat la Samaritana
La història d’aquest paper també es conserva en la memòria de les seves actrius. Mercè Roviras Bofill recorda que Carles Perpinyà li va proposar fer de Samaritana quan tenia divuit anys. Ella es veia massa jove, però el director la va animar a acceptar. Situa la seva participació en uns cinc anys, una durada recordada que no substitueix un registre complet de repartiments.
Maite Poch Roviras, que també havia participat en el Ram i havia fet d’angelet de la Samaritana, recorda haver interpretat aquest personatge durant divuit anys. Els dos testimonis permeten seguir trajectòries diferents dins d’un mateix paper, sense convertir-les en una successió anual que encara no tenim documentada.
Preparar el personatge i l’escena
Mercè explica que Carles treballava amb els actors la respiració, la intensitat de la veu i el gest. Aprendre el text implicava també saber com dir-lo. Maite recorda una etapa en què la Samaritana i la Verònica es pentinaven a casa seva, on la seva mare feia de perruquera; més endavant, la preparació es va concentrar a la Casa de Cultura. És un canvi recordat, no un calendari exacte de trasllats.
El pou necessita, a més, feina material. Pere Maspoch recorda el mecanisme de l’escena i expressa el desig que el pou fos més bonic i pràctic. És una proposta personal de millora, no una reforma documentada com a executada.
Fonts i continuïtat
Text escènic: La Processó de Verges, edició de 2011, escena de la Samaritana. Entrevistes de Mercè Roviras Bofill, Maite Poch Roviras i Pere Maspoch dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca.
Per entendre les adaptacions i revisions del diàleg, consulta la història dels textos.
Fotos: Albert Barnosell | Instagram
