Joaquim Ferrer i Amer (Verges, 1921-1996), conegut al poble com en Quim Gil, va ser instrumentista, director, compositor, arranjador i mestre de música. Membre d’una família estretament vinculada a la tradició musical vergelitana, la seva trajectòria el va portar de la Cobla Emporitana de Verges a dirigir La Principal de Girona i a formar part de diverses agrupacions del país i de l’estranger. A Verges, però, el seu llegat va anar molt més enllà de la seva carrera professional: va estar profundament vinculat a la Processó i va arranjar la música de l’Stabat Mater a finals de la dècada de 1950. També va ser el primer mestre de piano de Lluís Llach.
Si a Verges es preguntava per Joaquim Ferrer, potser el nom no resultava familiar a tothom. Si es preguntava per Quim Gil, la cosa canviava. Aquest era el nom amb què era conegut al poble un dels músics més destacats que ha donat Verges al segle XX.
Una família de músics de Verges
Joaquim Ferrer i Amer va néixer a Verges l’any 1921 en el si d’una família en què la música tenia una presència molt important, tant per la branca dels Ferrer com per la dels Amer.
La família va tenir una estreta relació amb la Cobla Emporitana de Verges. El seu pare, Josep «Pepet» Ferrer, hi tocava la tenora; el seu oncle Manel Amer, el contrabaix; el seu germà Manel «Manelic» Ferrer, el fiscorn, i el mateix Joaquim també hi acabaria tocant el fiscorn. Aquesta nissaga musical apareix documentada en una biografia de Joaquim Ferrer publicada l’any 1980.
Aquell entorn familiar ajuda a entendre una trajectòria que començaria molt aviat i que acabaria convertint la música en la seva professió. Ferrer es va formar, entre altres, amb els mestres Joaquim Vallespí i Francesc Civil i Castellví. Altres informacions sobre la seva formació també esmenten Miquel Cristòfol i Josep Cantó.
Amb els anys va arribar a dominar diversos instruments. Va ser pianista i organista, però també trombonista i, especialment, fiscornaire, instrument amb el qual va destacar per la seva musicalitat. A aquesta faceta d’intèrpret hi va afegir les de director, compositor, arranjador i professor.
De la Cobla Emporitana a La Principal de Girona
Els primers anys de la carrera musical de Quim Gil estan estretament relacionats amb la Cobla Emporitana, una de les formacions que testimonien la rica tradició musical que Verges va tenir durant bona part del segle XX.
Ferrer no només hi va actuar com a instrumentista, sinó que amb el temps també en va assumir la direcció. A la cobla tocava el fiscorn en les sardanes i el piano en els balls, una combinació que mostra la seva versatilitat com a músic.
El gran salt de la seva trajectòria professional va arribar l’any 1957, quan va assumir la direcció artística de La Principal de Girona, en substitució del músic Manuel Saderra i Puigferrer. En aquells anys era una formació destacada dins del món de la cobla i l’orquestra, i Ferrer s’hi va mantenir fins al 1965.
Durant aquesta etapa no es va limitar a dirigir. També hi va tocar, entre altres instruments, el trombó, i sota la seva direcció es van enregistrar algunes de les seves sardanes.
Una llarga carrera professional
Després de deixar La Principal de Girona, la carrera de Joaquim Ferrer va continuar per diferents formacions. Va dirigir durant dues temporades el conjunt Copacabana i posteriorment va passar diversos anys a l’estranger, especialment a França i Suïssa, on va treballar com a organista en diferents agrupacions.
De retorn a Catalunya, va continuar exercint professionalment la música. Va passar per diferents conjunts i, durant la dècada de 1970, es va incorporar a la Cobla Baix Empordà. En la fase final de la seva carrera també va formar part del Foment de la Sardana de Torroella de Montgrí.
La seva trajectòria, per tant, no es pot reduir a un sol instrument ni a una sola formació. Quim Gil va desenvolupar durant dècades una carrera com a músic polivalent, capaç de moure’s entre la cobla, l’orquestra, el piano, l’orgue, el fiscorn i el trombó, alhora que dirigia, ensenyava, componia i feia arranjaments.
Quim Gil i la Processó de Verges
Malgrat la seva carrera professional fora de Verges, Joaquim Ferrer va mantenir una estreta vinculació amb el seu poble. Un dels àmbits on aquesta empremta és més visible és la Processó de Verges, que cada Dijous Sant recorre els carrers de la vila.
La memòria local el recorda participant en diferents papers de la Processó al llarg dels anys: primer com a Apòstol, després com a manaja durant la postguerra i, més endavant, com a músic, tocant el fiscorn en el conjunt relacionat amb la Verònica i l’Stabat Mater.
Però la seva aportació més important no va ser únicament interpretar aquella música. Joaquim Ferrer va intervenir directament en la configuració musical de l’Stabat Mater que es consolidà a partir de finals dels anys cinquanta.
L’arranjament de l’Stabat Mater
L’Stabat Mater de la Processó conserva una antiga melodia que originàriament era interpretada per dues veus masculines. A finals de la dècada de 1950, Joaquim Ferrer en va fer un arranjament mantenint la línia melòdica original.
Aquesta intervenció està documentada en la Memòria de catalogació de la Processó de Verges del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El document explica que l’antiga melodia va ser arranjada per Joaquim Ferrer a finals dels anys cinquanta i que, en el moment de la catalogació de 2010, era interpretada per un cor mixt acompanyat per dues flautes travesseres i un fiscorn.
Amb aquella intervenció, una música tradicional de la Processó va adquirir una nova dimensió sense perdre la melodia que li servia de base.
Aquesta aportació converteix Quim Gil en una figura especialment rellevant per entendre la història musical de la Processó de Verges. La seva feina no va consistir a substituir la tradició anterior, sinó a treballar musicalment sobre una melodia ja existent i contribuir a la seva continuïtat.
Un mestre per a les veus de la Processó
L’aportació de Quim Gil a la Processó no es limita a un arranjament escrit. Mercè Roviras Bofill, que va cantar a la coral i a l’Stabat, el recorda ensenyant als cantaires i cantant amb ells. El testimoni situa la transmissió musical en una pràctica compartida: escoltar, assajar i aprendre amb un músic del poble.
Màriam Serrà també recull aquesta dimensió a les p. 47–48 de Verges i la processó que no es veu (1998). Explica que Quim Gil havia passat per papers d’apòstol i manaja abans de participar com a músic, i descriu la incorporació del cant a la melodia instrumental i els arranjaments posteriors. Hi esmenta dues flautes i un fiscorn, i un grup d’uns quinze a vint cantaires en l’etapa que documenta.
Aquest relat i la Memòria de catalogació de 2010 ajuden a distingir la melodia antiga, l’arranjament i la direcció del cant. Reconeixen la intervenció de Quim Gil sense convertir-lo en l’autor de tota la música històrica de la Processó, ni fixar per sempre el nombre de veus i d’instruments.
Fonts d’aquesta ampliació: Màriam Serrà (1998), p. 47–48; Memòria de catalogació (2010); entrevista de Mercè Roviras Bofill dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzada en el marc d’aquesta recerca.
El primer mestre de piano de Lluís Llach
Una altra faceta de Joaquim Ferrer va ser l’ensenyament. Entre els seus alumnes hi va haver un nen de Verges que, anys més tard, es convertiria en un dels músics catalans més coneguts del segle XX: Lluís Llach.
La relació entre Quim Gil i Llach no és només un record transmès al poble. El mateix Lluís Llach ha explicat públicament que Quim Gil va ser el seu primer professor de piano i que amb ell va aprendre la tècnica de l’instrument.
En una entrevista a Lluís Llach, el cantautor recorda que va començar amb Quim Gil quan tenia aproximadament quatre anys i que va continuar amb ell fins als set o vuit. Posteriorment continuaria la seva formació amb Montserrat Puigdemont, de qui Llach ha destacat especialment la capacitat de fer-li estimar la música.
La distinció que el mateix Llach ha fet amb els anys és significativa: Quim Gil li va proporcionar la base tècnica del piano, mentre que Montserrat Puigdemont va despertar en ell una relació més emocional amb la música.
És un detall important en la biografia de Ferrer, però també en la història musical de Verges. Abans que Lluís Llach es convertís en cantautor, compositor i una de les figures més reconegudes de la música catalana, les seves primeres passes davant del piano van tenir com a mestre un altre músic vergelità.
El piano de Quim Gil, conservat a Verges
Aquesta història conserva, a més, un testimoni material. El piano de Joaquim Ferrer, l’instrument amb què Lluís Llach va començar a tocar les seves primeres notes, va ser cedit al poble de Verges per Anna Ferrer, neboda del músic.
L’Ajuntament de Verges va anunciar la cessió el 22 d’octubre de 2020 i va indicar que el piano es podia veure al Centre de Visitants. La notícia documenta aquell moment; no situa l’inici de l’exposició el 2025.
Compositor de sardanes
Joaquim Ferrer també va deixar obra pròpia. La seva producció com a compositor se centra especialment en la sardana i mostra una altra dimensió d’un músic que sovint ha estat més recordat com a intèrpret, director o mestre.
Entre les sardanes que se li atribueixen hi ha Capvespre, Desig, Afecte, L’avi de casa, L’aplec de l’Aliança i Reviu la il·lusió. També va escriure, en col·laboració amb el fiscornaire Enric Vilà, Dansaires palamosins i Estimat amic, aquesta darrera concebuda com una sardana obligada de dos fiscorns.
Algunes d’aquestes composicions daten ja de la dècada de 1940. L’avi de casa i Desig, per exemple, són de 1942, mentre que Afecte va ser dedicada als seus pares.
Part de la seva obra va arribar també al disc. Durant els anys en què Ferrer formava part de La Principal de Girona ja se’n van enregistrar algunes sardanes sota la seva direcció.
L’homenatge de Verges a Quim Gil
Amb el pas dels anys, una part de l’obra de Joaquim Ferrer havia quedat poc coneguda fora dels cercles musicals i de la memòria de Verges. L’any 2017, el poble va impulsar una iniciativa per recuperar i reivindicar el seu llegat.
L’Ajuntament de Verges, amb la col·laboració de la família Ferrer, la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va editar un disc amb nou sardanes de Joaquim Ferrer, interpretades per La Principal de la Bisbal. Segons explicava el mateix Ajuntament, aquelles nou peces constituïen el gruix de la seva obra com a compositor.
El 8 d’agost de 2017, Verges li va retre un homenatge al mestre Joaquim Ferrer «Quim Gil» amb la presentació de l’enregistrament i un concert de La Principal de la Bisbal a la Placeta dedicat a les seves composicions.
L’acte no només recuperava la música de Quim Gil. També servia per reivindicar una tradició musical vergelitana molt més àmplia, formada durant generacions per músics i famílies vinculats a cobles, orquestres i altres formacions.
El llegat de Joaquim Ferrer i Amer
Joaquim Ferrer i Amer va morir l’any 1996. La seva empremta, però, continua present a Verges de maneres molt diferents.
És present en les sardanes que va compondre i que dècades després van tornar a sonar interpretades per La Principal de la Bisbal. És present en la història de les cobles i orquestres per les quals va passar. És present en els músics que van aprendre d’ell i, d’una manera especialment coneguda, en els primers passos musicals de Lluís Llach.
I és present, sobretot, en una de les tradicions més importants del seu poble. Cada Dijous Sant, quan l’Stabat Mater torna a sonar pels carrers de Verges, també hi ressona una part de la feina que Quim Gil va fer a finals dels anys cinquanta sobre aquella antiga melodia.
Potser aquesta és una de les millors maneres d’entendre el seu llegat. Joaquim Ferrer va fer carrera lluny de Verges, va dirigir formacions, va tocar diversos instruments, va compondre i va ensenyar música. Però una part de la seva obra va quedar incorporada a la memòria musical del poble on havia nascut.
Per això, a Verges, Joaquim Ferrer i Amer continua sent, senzillament, en Quim Gil.
També et pot interessar: Persones destacades de Verges · Lluís Llach i Grande · Nit de Dijous Sant a Verges
