El Carrer dels Cargols és el nom popular del carrer de l’Orient, un dels espais més singulars del recorregut de la Processó de Verges. Les petites llànties fetes amb cloves de cargol, fixades a les parets i alimentades amb oli, transformen la llum del carrer durant la nit de Dijous Sant.
Una tradició preparada pels veïns
Serrà descriu la preparació familiar que va observar el 1996: uns veïns feien la pasta de cendra i aigua, d’altres fixaven les cloves amb el ble i omplien les llànties d’oli. La feina repartida convertia la decoració del carrer en una tasca compartida, molt abans del pas nocturn de la comitiva.
El llibre recorda una cargolada col·lectiva anterior i distingeix aquest record de les pràctiques familiars de l’etapa observada. També recull adaptacions de la pasta i l’ús de diferents olis. Els materials i la manera de preparar-los s’havien ajustat a les possibilitats de cada casa, conservant la forma de les petites llànties.
La llum del seguici
La llum tremolosa de les cloves acompanya el pas de la comitiva i crea un joc d’ombres sobre la pedra. L’efecte visual depèn tant dels petits llums com de la preparació dels veïns.
Un origen que cal explicar amb prudència
La continuïtat del costum no permet fixar-ne un origen exacte. Les explicacions sobre una ofrena o sobre la protecció del vent poden ajudar a interpretar-lo, però no equivalen a una prova de la seva fundació. Serrà subratlla, sobretot, la persistència de la llum de les cloves al carrer de l’Orient.
Contemplar-la i conservar-la
La preparació d’aquest espai forma part de la festa i convé respectar-la: les cloves de les parets no són records per endur-se. Per planificar el recorregut, seguiu la informació de cada edició, sense prendre els horaris antics d’ompliment o encesa com un programa vigent.
Fonts i context
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), pp. 86–87; 103; descripció de la Processó observada el 1996.
