Quan arriba el Carnestoltes, els carrers canvien de regles durant uns dies: apareixen disfresses, comparses, sàtira i menjars que anuncien el final de l’hivern. A Catalunya, però, no hi ha una única manera de celebrar-lo. Cada població ha construït un calendari propi, amb actes que poden anar de Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra.
Què és el Carnestoltes?
El Carnestoltes —també anomenat Carnaval— és el cicle festiu que precedeix la Quaresma. No és una festa litúrgica de l’Església, però la seva data i bona part del seu sentit històric s’expliquen pel calendari cristià: abans d’un període tradicionalment associat al dejuni i a l’abstinència, la comunitat es permetia uns dies d’abundància, inversió de papers i llibertat satírica.
Aquesta relació no significa que totes les pràctiques actuals siguin religioses. Avui el Carnestoltes és sobretot una celebració popular i cívica. Hi participen escoles, entitats, colles i famílies, també en llocs on la Quaresma ja no condiciona la vida quotidiana.
Quan se celebra i per què canvia de data?
El calendari depèn del Dimecres de Cendra, que obre la Quaresma en el ritu romà, i aquest depèn al seu torn de la data de Pasqua. Per això el Carnestoltes no ocupa els mateixos dies cada any.
A Catalunya, el període central acostuma a començar el Dijous Gras o Dijous Llarder. Continua durant el cap de setmana i arriba fins al dimarts de Carnaval. El Dimecres de Cendra marca simbòlicament el final de la disbauxa, sovint amb l’enterrament de la sardina o amb la mort i el testament del rei Carnestoltes. El programa concret, però, varia segons el municipi.
D’on ve aquesta festa?
El Carnaval europeu està documentat a l’edat mitjana dins les societats cristianes, en els dies previs a la Quaresma. Sovint s’ha volgut relacionar directament amb celebracions de l’antiguitat romana o amb ritus molt anteriors. Poden existir semblances —màscares, inversió social o festes d’hivern—, però establir una continuïtat directa per a cada costum és difícil. És més rigorós parlar d’una festa medieval i moderna que va incorporar pràctiques diverses i que cada territori va transformar.
També l’etimologia de «Carnaval» s’ha explicat de maneres diferents, habitualment en relació amb la retirada de la carn abans del dejuni. «Carnestoltes», en canvi, designa tant el període com el personatge que n’encarna l’excés i acaba jutjat, enterrat o cremat.
Menjar, màscares i crítica
El menjar és una de les claus del Carnestoltes català. Dijous Gras s’associa a la botifarra d’ou, les truites i la coca de llardons. En altres moments apareixen xatonades, ranxos, sopes col·lectives i àpats de colla. No és un receptari uniforme: cada comarca i cada poble conserven combinacions pròpies.
La disfressa permet deixar en suspens la identitat habitual. La sàtira fa una funció semblant: sermons, testaments, cançons i comparses comenten l’actualitat i critiquen les autoritats o els costums socials. El Carnestoltes crea així un espai temporal en què es pot dir, exagerar o representar allò que la resta de l’any resultaria més difícil.
Alguns Carnestoltes catalans
Vilanova i la Geltrú conserva un model molt singular. La documentació oficial situa referències de la festa al segle XVIII i descriu actes com la Xatonada i la Merengada de Dijous Gras, l’Arrivo amb el sermó satíric i les Comparses de diumenge, conegudes per les guerres de caramels. A Solsona, el Carnaval recuperat l’any 1971 va desenvolupar una imatgeria pròpia, amb gegants paròdics i la figura del ruc.
Aquests exemples no són un patró per a tot Catalunya. En altres llocs el centre és una rua de disfresses; en d’altres, un ball, un àpat comunitari o el judici del rei Carnestoltes. Precisament aquesta diversitat és una de les característiques de la festa.
A Verges: la Sopa tanca el cicle de Carnestoltes
A Verges, la relació més concreta amb el Carnaval és la Sopa de Verges, un àpat col·lectiu que se celebra el dimarts de Carnaval. L’Ajuntament la descriu com una festa popular que tanca el cicle de Carnestoltes i la situa dins la família dels ranxos i sopes comunitàries que es preparen en diversos pobles catalans.
Sobre el seu origen cal ser prudent. La informació municipal recull dues interpretacions: una la relaciona amb el menjar que els senyors feudals oferien a la població; l’altra, amb una sopa compartida pels veïns abans de començar la Quaresma. No hi ha motiu per presentar cap de les dues hipòtesis com una certesa demostrada. El que sí que està documentat avui és el caràcter comunitari de la preparació i el seu lloc fix en el calendari local, just abans del Dimecres de Cendra.
Una festa popular marcada pel calendari religiós
El Carnestoltes mostra com una mateixa data pot tenir capes diferents. La Quaresma aporta el marc temporal; la festa popular hi afegeix gastronomia, crítica, música i identitat local. A Catalunya, entendre’l vol dir observar totes dues dimensions sense confondre-les i, sobretot, acceptar que cada poble el celebra a la seva manera.
Fonts consultades
- Generalitat de Catalunya: Carnaval de Vilanova i la Geltrú.
- Generalitat de Catalunya: Carnaval de Solsona.
- Ajuntament de Verges: el rentador públic i la Sopa de Verges.
