El Capdanser, conegut com la Dalla, encapçala els cinc esquelets dansaires de la Dansa de la Mort. El ritme el marca el Tabal, amb qui coordina l’avanç del grup. La dalla i el ball expressen la mort que sega les vides sense distingir edat ni condició.
La dalla i el «Nemini parco»
Serrà descriu una reproducció de fusta de mida natural d’una eina de segar amb la inscripció llatina Nemini parco: «No perdono ningú». Aquest missatge d’universalitat pertany a la tradició de les danses de la Mort; no prova que l’objecte o la coreografia s’hagin mantingut intactes des de l’edat mitjana.
El gir complet i l’avanç d’esquena
La Dalla és l’únic dansaire que fa una volta completa en la seva evolució. En el relat de 1996, avança d’esquena al sentit de la Processó, de cara als altres esquelets. Ha d’ajustar el moviment de la dalla a l’amplada del carrer i mantenir la distància amb el quadre precedent.
El casc de calavera limita la visibilitat. Aquesta funció requereix orientació, resistència i coordinació: la precisió del ball depèn també d’adaptar-lo a l’espai. Serrà ho descriu a partir de l’etapa de 1996; això no estableix un reglament actual d’edats o selecció.
Vestuari i posició
El mallot negre amb l’esquelet pintat i el casc de calavera l’identifiquen amb els altres dansaires. Darrere seu se situa la Bandera, referència central de la formació. Al Carrer dels Cargols, el pas del grup s’integra en la llum de les petites llànties de les parets.
Fonts i context
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), pp. 121–122; 128–130; descripció de la Processó observada el 1996.
