Jesús és el centre del relat de la Passió a Verges, però la història del personatge també és la dels actors que l’han interpretat. La paraula, el gest, el recorregut pels carrers i la coordinació amb els altres participants donen forma a un paper que uneix l’escenari de la Plaça amb el desenllaç de la Processó.
«Fer de Déu»: una expressió de Verges
En la parla local, «fer de Déu» pot designar l’actor que interpreta Jesús. Josep Maria Llach i Grande utilitza aquesta denominació quan recorda el seguici. És vocabulari de la Processó: ajuda a entendre com els participants identifiquen el paper, sense confondre l’actor amb el personatge fora de la representació.
Aprendre un paper dins del poble
Aureli Serra explica que va créixer molt a prop de l’escenari. La mainada seguia els assajos i escoltava els versos una vegada i una altra. Aquesta convivència feia que el text esdevingués familiar abans d’assumir un paper principal.
En el seu relat, Aureli situa els inicis de participació cap als sis anys i recorda haver passat per les manages abans de fer de Jesucrist. Calcula que va començar a interpretar Jesús cap als disset o divuit anys i que hi va estar uns disset anys. Són durades de memòria oral, no una successió de repartiments anuals comprovats.
La seva trajectòria va continuar després al Sanedrí. El testimoni mostra com una mateixa persona podia passar d’un paper a un altre al llarg de la vida; els papers i les durades que han quedat poc clars no es converteixen en dades segures.
Els intèrprets recordats per Pere Fuster
Pere Fuster, des de la seva participació en l’Assotament, recorda diversos Cristos: Martí Planellas, un intèrpret que anomena Josep Soler, i després Aureli Serra. És la successió que explica des de la seva experiència, no una llista exhaustiva de tots els actors que han fet de Jesús a Verges.
Pere recorda també Josep dient versos pels carrers. El fet de recitar-los no demostra que els hagués compost. L’aprenentatge i la transmissió dels textos s’han de distingir de l’autoria literària, com explica l’article de les versions i autories.
El text, la creu i les caigudes
En el guió de 2011, Jesús s’adreça a la creu al final de la Sentència de Pilat i torna a desplegar la imatge de la «dolça i estimada esposa» en la Tercera Caiguda. La creu és alhora un element escènic i un símbol de sacrifici i redempció.
Les caigudes impliquen els Jueus, les manages i altres personatges. El paper demana entesa amb els altres participants: la presència del grup, els moviments i els parlaments construeixen conjuntament la representació. La Segona Caiguda mostra especialment aquesta feina de coordinació.
La Crucifixió i la Pietat
La recuperació del quadre de la Crucifixió el 1980 marca una etapa de la història escènica moderna, no la primera Crucifixió de tota la història de Verges. L’article corresponent explica la documentació i els records d’Aureli.
El guió de 2011 acaba amb el Davallament i la Pietat: Maria rep Jesús a la falda. La reverència exterior de la Dansa i la seva cloenda a l’església s’han d’explicar segons les fonts de cada etapa, sense fondre-les en una única seqüència immutable. Pots continuar amb la Crucifixió i la Pietat.
Fonts
La Processó de Verges (2011), estudi introductori, p. 99 i 129–141. Entrevistes d’Aureli Serra, Pere Fuster i Josep Maria Llach i Grande dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzades en el marc d’aquesta recerca.
