La història de la Processó de Verges no ha estat sempre fàcil. Un dels moments més crítics es va viure durant el conflicte bèl·lic del 1936-1939. No va ser una crisi de fe ni de ganes —el poble estimava la tradició—, sinó una conseqüència inevitable de la por i la inestabilitat del moment.
1936: El silenci forçat
L’ambient previ a l’esclat de la guerra era tens. L’any 1936, tot estava preparat, però un missatge del governador civil ho va canviar tot: l’autoritat renunciava a qualsevol responsabilitat sobre la seguretat si passava alguna cosa durant l’acte.
Davant d’aquesta situació d’incertesa i per evitar mals majors, es va prendre la dolorosa decisió de suspendre la processó. Els carrers de Verges van quedar en silenci aquell Dijous Sant, i no tornarien a veure la Dansa de la Mort fins al cap de quatre llargs anys.
El miracle del material salvat
Un dels fets més sorprenents d’aquesta etapa és la supervivència del patrimoni. Mentre que a molts pobles de Catalunya imatges religioses, vestits i arxius eren destruïts o cremats, a Verges el material es va salvar.
Els vestits de la Dansa, les armes dels soldats i els elements de l’escenografia van aconseguir sobreviure intactes a la guerra. Aquest fet va ser clau: si s’hagués perdut el material, la recuperació de la festa hauria estat gairebé impossible en una època de tanta misèria econòmica.
1940: Una processó sense homes
Un cop acabada la guerra, l’alcalde del moment, el Sr. Auquer, va insistir fermament en la recuperació de la tradició. La gent tenia ganes de girar full i tornar a la normalitat, i tothom es va bolcar en el projecte. Així, l’any 1940, la processó va tornar a sortir al carrer.
Però aquells primers anys de postguerra van ser extremadament difícils. Faltaven homes. Entre els que havien mort, els que estaven a l’exili i els joves que complien llargs serveis militars, Verges s’havia quedat sense mà d’obra. Tot i així, la determinació dels veïns va ser més forta: la processó havia de sobreviure fos com fos, amb l’esperança que el temps ja s’encarregaria de fer tornar els que eren fora.
L’impuls definitiu: El Patronat
Fins aleshores, la Confraria de la Sang havia gestionat l’organització, però els nous temps requerien una nova estructura. Va ser llavors quan es va crear el Patronat.
A partir d’aquest moment, i gràcies a l’esforç titànic del seu director, el Sr. Carles Perpinyà, la processó no només va superar els seus problemes d’existència, sinó que va posar les bases de la qualitat i continuïtat que gaudim avui dia.
