La Processó de Verges va viure una interrupció entre 1936 i 1939 i una represa difícil el 1940. Per explicar aquesta etapa cal distingir la suspensió anterior a la guerra, els anys del conflicte i la reconstrucció posterior: el retorn al carrer no va resoldre de cop la manca de participants i recursos.
1936: una suspensió anterior a l’esclat de la guerra
Jordi Roca explica a La Processó de Verges, en l’edició revisada de 1997, que el 1936 es va decidir no celebrar la Processó abans que comencés la Guerra Civil. El Dijous Sant d’aquell any precedia l’esclat del conflicte al juliol. Per tant, no podem presentar aquella suspensió com una conseqüència d’una guerra que ja hagués començat.
Roca relaciona la decisió amb l’ambient de por i esmenta, com a possible causa, un missatge del governador que declinava la responsabilitat si passava algun incident. El seu text utilitza una formulació de probabilitat. Conservem aquesta explicació atribuïda a la monografia, sense donar per consultat el missatge original ni convertir-lo en una ordre de prohibició comprovada.
Segons el mateix relat, la Processó tampoc no sortí durant els anys de guerra. L’absència de molts homes, destinats al front, s’afegia a les dificultats del moment.
1940: tornar al carrer amb menys participants
Roca situa la represa el 1940 i atribueix a l’alcalde, que identifica com el senyor Auquer, la insistència perquè es recuperés la celebració. Descriu converses, projectes i esforços per animar la participació, però també una Processó més reduïda que abans.
A les pàgines 28–29 explica que l’exili i el servei militar havien deixat baixes entre els participants. Els més joves hagueren d’assumir papers que els venien grans. No era una Processó sense homes, sinó una represa amb dificultats per reunir prou gent i sostenir els diferents papers.
El material conservat i la reutilització
La monografia afirma que s’havien conservat vestits i material, i assenyala específicament la continuïtat dels vestits de la Dansa de la Mort. Aquest suport ajuda a explicar la possibilitat de reprendre la celebració, però no és un inventari peça per peça ni prova que tot el patrimoni restés intacte.
Maria Ruart Ribas recorda que es recuperà la Processó amb allò que s’havia pogut guardar i que es reutilitzava roba antiga. Explica, per exemple, que va fer de Mare de Déu amb un vestit antic tenyit de rosa. El seu testimoni mostra l’aprofitament i l’adaptació dels recursos disponibles; no permet identificar totes les peces conservades ni datar cada reutilització el 1940.
Les fotografies de Valentí Fargnoli de 1922 mostren una etapa anterior al conflicte. Són un testimoni visual valuós, però per si soles no demostren que cada vestit, casc o llança que hi apareix sobrevisqués a la guerra.
La reconstrucció continuà als anys cinquanta
La recuperació de 1940, la creació del Patronat i la reorganització escènica són moments diferents. Roca explica el retorn de la Confraria de la Sang a les tasques d’organització. Màriam Serrà situa la constitució del Patronat el 1954 i l’aprovació de la concentració d’escenes a la Plaça el 1955.
Serrà també situa el nomenament de Carles Perpinyà com a director el 1950. Aquestes fites permeten entendre la reconstrucció com un procés, amb treball dels participants, recuperació de material i reformes organitzatives i teatrals. No va ser una única decisió presa i completada el 1940.
En aquesta continuïtat també s’inscriu la feina de persones vinculades al vestuari i als materials, com Siset Mir. La transformació de la representació a la Plaça explica una etapa posterior de la mateixa història, sense confondre la represa de postguerra amb la reforma dels anys cinquanta.
Fonts
Jordi Roca i Rovira, La Processó de Verges, segona edició revisada i ampliada, Diputació de Girona, 1997, pp. 28–29. És una narració retrospectiva; no substitueix els documents originals que esmenta.
Màriam Serrà, Verges i la processó que no es veu (1998), p. 46 i pp. 65–69, per a les fites de direcció i organització.
Entrevista de Maria Ruart Ribas dins del projecte Memòria Viva La Processó, analitzada en el marc d’aquesta recerca, per als records de conservació i reutilització del vestuari.
