Mentre el ressò dels passos de la comitiva s’apaga als carrers i la Pietat resta en el recolliment de la Placeta, es produeix l’acte més místic i desconegut de la nit: la Rendició de la Mort. Aquest és el moment on la tradició popular i la litúrgia es fonen a l’interior de l’església parroquial de Verges.
L’entrada solitària dels esquelets
Un cop finalitzada l’adoració a la Pietat, el grup de la Dansa de la Mort encara el darrer tram del seu camí. Són els únics que creuen el llindar de l’església. Com apunta Jordi Roca i Rovira al seu estudi, aquest és el “tresor únic” que tanca la representació, un moment de transició del carrer al Sagrat.
L’acte de submissió davant el Santíssim
A l’interior, en una atmosfera de penombra i respecte absolut, la Mort fa la seva darrera acció. Aquella figura que durant hores ha recordat amb la dalla que “a ningú no perdona”, es deté davant el Monument. En un gest de rendició absoluta, la Mort s’inclina davant el Santíssim.
És una escena de gran intensitat on el rellotge i la dalla perden la seva arrogància per convertir-se en símbols de submissió davant la divinitat. Per als vergelitans, aquest acte és el que realment dona sentit a tot el patiment exhibit durant la nit.
Un final sense aplaudiments
Amb aquest gest, el cicle de la Processó es dona per finalitzat. Els membres de la Dansa es retiren en el silenci més absolut. La Processó de Verges no acaba amb un gran espectacle, sinó amb aquesta pau profunda que regna a l’església un cop la Mort s’ha rendit. És el tancament perfecte per a una tradició que, des de l’any 2001, intento documentar amb tot el rigor a la meva web.
