Dins el drama de la Segona Caiguda, les figures conegudes popularment com les Ploraneres (que al text de la representació apareixen com les Filles de Jerusalem) representen el plany col·lectiu i la compassió. La seva intervenció és un dels moments de més contrast emocional de la nit: mentre els Jueus celebren la caiguda, elles posen la nota de tristesa i pietat.
La sardana dels Jueus i el plany de les Filles de Jerusalem
L’escena de la Segona Caiguda destaca per la seva duresa. Quan Jesús cau a terra, els Jueus no s’aturen; s’agafen de les mans i inicien una sardana de salts i d’improperis al voltant de la creu. Així mateix, les Manages fan una rotllana a ple so de trompetes i tabals.
És enmig d’aquest soroll i fustigació quan apareixen les Ploraneres. Aleshores, el so dels tabals s’esmorteeix i comença el seu cant, creant una atmosfera de recolliment que commou tots els qui omplen els carrers.
El diàleg de la Segona Caiguda
En aquest sentit, les Filles de Jerusalem s’adrecen a Jesús amb una pregunta que resumeix la seva angoixa. No entenen com aquell que ha fet tant de bé és tractat ara com un malfactor. Cal destacar que el seu paper no és només plorar, sinó ser testimonis de la feblesa física de Jesús en un moment on els seus captors no tenen cap intenció de mostrar clemència.
D’altra banda, és precisament després del seu lament quan els Jueus decideixen buscar el Cireneu, tement que Jesús no pugui continuar el camí per si mateix.
Simbolisme i tradició al carrer
Finalment, les Ploraneres són un dels elements més icònics del Dijous Sant. Amb les seves túniques de dol i el seu caminar pausat, mantenen viva la tradició del cant coral en ple recorregut. En resum, la seva presència a la Segona Caiguda és el que converteix el patiment en un sentiment compartit.
Per aquest motiu, escoltar el seu lament en el silenci dels carrers continua sent una de les experiències més punyents del pas de la Processó.
