La Dalla

La dalla és l’instrument més habitual amb el qual es representa la Mort. En el cas de la dansa de la Mort de Verges, l’instrument ha arribat a donar nom al personatge. Ha acomplert d’aquesta manera el cicle lògic de personificació que segueixen els símbols. En altres danses de la Mort s’ha associat el personatge a l’al·legoria de la mort mateixa. Així a Rupià, on fins abans de la guerra civil va sortir la Mort, de l’esquelet que portava l’esmentat instrument no en deien la Dalla, sinó la Mort. Cal precisar, però, que era l’únic personatge de la dansa. Per tant, no va sorgir cap procés d’individualització simbòlica perquè ningú no podia confondre’s.

Els textos literaris parlen de la mort com un home que porta un vestit amb els ossos pintats, una calavera al cap, i que va armat d’un dard o d’una dalla. Ês, però, un home i no pas un grup d’homes. A Verges, antigament s’havia fet servir el terme de la Mort per a designar el personatge de la Dalla. Segons es desprèn del text del drama litúrgic que ha arribat als nostres dies per tradició oral. Amb tot, els altres personatges ja havien adquirit la seva individualitat i això només indica que la Dalla, potser per ser el més identificat amb la idea, va trigar un xic més a individualitzar-se.

La Dalla és per excel·lència una eina agrícola. No pas un instrument qualsevol, sinó el que es fa servir quan es completa el cicle de l’anyada. Quan s’adopta com a símbol, la mateixa familiaritat de l’instrument per als homes d’un món encara basat en l’agricultura, fa que l’associació del final del cicle agrícola s’identifiqui immediatament amb el final del cicle de la vida.

La dalla sega vides. No és pas, però, l’únic missatge que el símbol transmet a l’espectador. Tant de l’instrument com de la forma de dansar en surten altres impactes, que si bé són secundaris, no deixen de recrear-se en la conformació de la idea mortuòria en l’espectador.

La posició de la dalla és sempre la de segar. L’executant de la dansa dóna a cada pas una volta sencera sobre el seu propi eix. Abraça la totalitat de l’espai que té el seu entorn amb la fulla de la dalla; per tant, sega arreu. La mort també arriba a tothom, i ningú no se n’escapa. Aquest és precisament un dels temes principals de totes les danses de la mort, tant de les literàries com de les pictòriques, teatrals, o les realment dansades.

Nemini Parco

Insisteix en aquest aspecte una màxima, en llatí, que la dalla porta gravada en el mànec. “Nemini parco” diu la inscripció. Amb ella avisa que no perdona ningú. No és que pretengui el símbol que el poble sàpiga llatí, encara que la curiositat mateixa faria que més d’un n’hagués demanat el significat al capellà. L’ús del llatí s’explica perquè l’home primari necessita veritats indubtables; veritats que vénen donades per la forma de màxima, i indubtables perquè està escrita en la llengua de Déu. És el que se’n diu autoritat.

Caldria destacar també la sorpresa que causa la posició del dansaire a l’espectador. El dansaire balla d’esquena al públic, i es gira en el moviment de rotació de la dansa; com que el moviment és el doble de ràpid que el dels altres i com que la dansa és silenciosa de gest i aèria, tot això fa que s’accentuï la sorpresa en l’espectador. Així, també la mort agafa de sorpresa sempre; i és un tòpic de les danses de la mort literàries, la gran disputa que té sempre el personatge de la Mort amb les seves víctimes, que mai no creuen cert que ja els toqui de morir.

Tota una munió de missatges concurrents en una sola idea, i que entra d’una manera irreflexiva i repetida en els ulls de l’espectador, per acabar gravades en la seva ment.