Origen psicològic

La baixa edat mitjana fou una època de gran crisi. La societat es torna venjativa i càustica i el pensament deixa oblidades totes les formes d’optimisme i de confiança.

La Mort per a la gent no és res més que una revenja, un menyspreu ple d’acritud contra els valors positius de l’escala anterior a la crisi, la bellesa, el poder, la riquesa, etc.

L’església ja havia forjat durant l’Alta Edat Mitjana la Mort com idea contínua per a l’home; però en aquell temps els reductes religiosos eren massa aïllats i tancats, i les idees només arribaven a una íntima minoria. Quan el món occidental es desencanta del temps que li toca viure, l’església ja té preparada la imatge de la Mort, la fi del món, l’Anticrist i dels terribles turments de l’infern per evitar que es desencaminin.

Les danses de la Mort no són res més que una manera de fer arribar unes idees clares a una gent simple que, per preparació psicològica ja està disposada a acceptar-les. Un cop en ús, les idees, les danses de la Mort tindrien la missió de perpetuar-les en el temps i , per tant, mantenir la psicosi de por davant del desconegut, l’horror egoista a la descomposició dels cadàvers, la immobilitat social del món amb el consol d’una mort igualitària, i altres missatges a l’ús de les diferents èpoques i públics.

Orígen territorial

La manca de notícies certes sobre els orígens territorials ha fet que s’hagi de treballar amb hipòtesis molt arriscades, ja que una gran quantitat de pobles i poblets de l’Europa cristiana no han tingut ni cronista, ni secretari, ni molts gairebé ningú no sabia llegir ni escriure.

Hi ha opinions que situen l’origen a França, algunes a Alemanya i fins i tot algunes a Catalunya. És important saber l’origen perquè tindrien un model comú d’on haurien derivat. Podríem donar als orígens catalans un mínim de possibilitats, ja que la cançó “Ad mortem festinamus” sobre la qual es basen, no presenta la Mort personificada

Les possibilitats sobre els orígens a França o Alemanya estan basades en els textos llatins que devien recitar els personatges en el drama. Desconsideraríem, però, qualsevol possibilitat d’origen a una dansa que no parlés.

De fet les dades que tenim són poques i les possibilitats bàsiques serien pròpies de tot el territori de l’Europa cristiana. La crisi de pensament és general, les pestes i la fam van marcar tots els europeus sense distinció, i l’església presentava ja des del segle onzè un ritual unitari. Aquestes condicions si bé no permeten de diferenciar un territori nadiu de les danses, sí que explicarien que la seva propagació fos ràpida i uniforme: França, Alemanya, Suïssa, Catalunya, Anglaterra, Itàlia, són llocs on la Dansa de la Mort va dirigir el seu missatge. La propagació es faria segurament pels canals propis de l’església en la transmissió dels altres missatges, els frares predicadors, les pintures, els gravats, etc.

 

index.2