Històricament, l’origen del culte al rostre de Crist en els seus misteris de dolor – es remunta al memorable dia del Divendres Sant, quan carregat amb la Creu, Nostre Senyor era al cim del Gòlgota. “El seguien gran multitud d’homes i de dones, les quals es desfeien en plors i es lamentaven”.

La Verònica és un personatge que no apareix en l’Evangeli. La llegenda del vel de la Verònica es remunta al segle XII. No deixa de ser curiós que el mateix nom de Verònica signifiqui ” Veritable imatge”. En principi seria un vel que Jesús va utilitzar a l’hort de les oliveres per eixugar-se la cara, banyat de sang i suor. Després s’identificarà amb el vel que portava la Verònica i que l’hi lliurarà a Maria, que se’l queda i el dóna al seu Fill quan aquest li ho demana per eixugar-se la cara.

Posteriorment la llegenda dirà que aquesta Verònica, en veure passar Jesús pel camí del Calvari, es va acostar a ell passant entre els soldats i li va eixugar la cara amb el seu vel, en què va quedar la seva Santa Faç impresa.

Com veiem la llegenda de la Verònica mostra grans analogies. Ja en el segle XI Bernado de Soracte parla del llenç de la Verònica com una relíquia en què Nostre Senyor, en eixugar-se de la pols i de la suor, va deixar imprès el seu rostre. El seu èxit en l’Edat Mitjana va fer que passés a la posteritat com la VI estació del Via Crisis, i que S. Buenaventura escrivís sobre el Rostre de Crist.

Al segle XII Maillo, testimonia que davant la Santa Faç que es conservava dins d’un marc de plata a Roma, cremaven dia i nit 10 làmpades. L’any 1193 a instàncies del Papa Celestí III va ser venerada pel rei Felip August de França al seu pas per Roma.