Un altre dels símbols personificats de la dansa de la Mort de Verges és la bandera. Així com la resta de components, el dansaire pren el nom del símbol per remarcar la seva individualitat. L’instrument de la bandera, si bé no és d’ús tan habitual com el de la dalla, no és gens estrany als ulls de la gent; sobretot si pensem en la significació d’identificació que tenen les banderes des de temps ja ben antics amb les idees que representen.

Així, doncs, és lògic que la Mort marqui la seva potestat sobre el gènere humà amb la seva pròpia bandera. El color de la bandera de la dansa de la Mort és el negre, el color del dol, i el color que des de temps remots identifica el regne de les tenebres, l’obscuritat, i la mort. Les formes que hi ha representades a la bandera de la dansa són també l’escut tradicional de la mort: una calavera amb dues tíbies creuades que li fan de base. Símbols, per tant, ben coneguts i habituals per a la gent de la cultura occidental.

En una cara, conté la inscripció “Nemini parco” que referma el missatge simbòlic amb l’expressió de la universalitat del domini. Sobre la significació de les paraules en llatí, valen les mateixes consideracions expressades en el capítol de la dalla, però en aquest cas cal afegir-hi que, per la significació de la bandera, la màxima es converteix en el lema de tota la dansa.

Si diem que els símbols han de ser familiars a la gent que rep el missatge, hi ha el perill que un cop han deixat de ser familiars ja no compleixin la funció que els ha estat encomanada i s’hagin de canviar. Això ha passat ja amb la bandera de la dansa de la Mort de Verges. Avanç hi havia dos cranis als extrems superiors de la bandera i dues tíbies a la part inferior central. Aquestes imatges ja no representen l’escut de la mort en els temps moderns i han estat substituïdes per una sola calavera central, amb dues tíbies creuades a la base, que simbolitzen en l’actualitat millor la idea de la mort. Per altra part, si la bandera antiga era igual pels dos costats; l’actual, en canvi, presenta una variació important que cal remarcar.

A l’altra cara hi ha una màxima en català que diu, “Lo temps és breu”, que recull una consideració ja molt antiga sobre la fugacitat del temps.

La comunicació única d’aquest símbol seria, doncs, la universalitat de la Mort en un inici, universalitat repetida i insistentment pels seus diferents aspectes, i refermada com a lema per ser el personatge de la referència constant de la resta d’esquelets que integren la Bandera al centre mateix de la dansa.